Publication in Landscape and Urban Planning

See full article/ Veure l’article complet: https://doi.org/10.1016/j.landurbplan.2021.104055

English:

The Covid-19 pandemic newly brings food resilience in cities to our attention and the need to question the desired degree of food self-sufficiency through urban agriculture. While these questions are by no means new and periodically entering the global research focus and policy discussions during periods of crises — the last time during the global financial crisis and resulting food price increases in 2008 — urban and peri-urban agriculture continue to be replaced by land-uses rendering higher market values (e.g. housing, transport, leisure). The loss of priority for urban agriculture in urban land-use planning is a global trend with only a few exceptions. We argue in this essay that this development has widely taken place due to three blind spots in urban planning. First, the limited consideration of social and ecological vulnerabilities and risk-related inequalities of urban inhabitants, food shortage among them, in the face of different scenarios of global change, including climate change or pandemic events such as Covid-19. Second, the disregard of the intensified negative environmental (and related social) externalities caused by distant agricultural production, as well as lacking consideration of nutrient re-cycling potentials in cities (e.g. from wastewater) to replace emission intensive mineral fertilizer use. Third, the lack of accounting for the multifunctionality of urban agriculture and the multiple benefits it provides beyond the provision of food, including social benefits and insurance values, for instance the maintenance of cultural heritage and agro-biodiversity. Along these lines, we argue that existing and new knowledge about urban risks and vulnerabilities, the spatially explicit urban metabolism (e.g. energy, water, nutrients), as well as ecosystem services need to be stronger and jointly considered in land-use decision-making.

Català:

La pandèmia de Covid-19 ens fa adonar de la importància de la resiliència alimentària a les ciutats i la necessitat de qüestionar el grau desitjat d’autosuficiència alimentària a través de l’agricultura urbana. Tot i que aquestes qüestions no són de cap manera noves, ja que entren periòdicament en el focus de recerca global i les discussions polítiques durant els períodes de crisis – l’última vegada durant la crisi financera mundial i els augments del preu dels aliments resultants el 2008 – l’agricultura urbana i periurbana segueix sent reemplaçada per altres usos del sòl amb valors de mercat més alts (per exemple, l’habitatge, el transport, l’oci). La pèrdua de prioritat per a l’agricultura urbana en la planificació urbanística del sòl és una tendència global amb només algunes excepcions. En el present article argumentem que aquest desenvolupament ha estat provocat per tres punts cecs en l’urbanisme. En primer lloc, la limitada consideració de les vulnerabilitats socials i ecològiques i les desigualtats relacionades amb el risc dels ciutadans urbans, l’escassetat d’aliments entre ells, davant de diferents escenaris de canvi global com el canvi climàtic o esdeveniments pandèmics com la Covid-19. En segon lloc, el menyspreu de les conseqüències ambientals negatives (i socials relacionades) causades per la producció agrícola allunyada de les ciutats, així com la manca de consideració del potencial de reciclatge de nutrients a les ciutats (per exemple, de les aigües residuals) per substituir l’ús intensiu d’adobs minerals. En tercer lloc, la manca de comptabilitat per a la multifuncionalitat de l’agricultura urbana i els múltiples beneficis que aporta més enllà de la provisió d’aliments, inclosos els beneficis socials i els valors asseguradors, com ara el manteniment del patrimoni cultural i l’agro biodiversitat. En aquesta línia, argumentem que els coneixements existents i nous sobre els riscos i les vulnerabilitats urbanes, el metabolisme urbà espacialment explícit (per exemple, l’energia, l’aigua, els nutrients), així com els serveis ecosistèmics han de ser més forts i considerats conjuntament en la presa de decisions d’ús del sòl.

Figure 1/ Figura 1: Urban agriculture triad: Resilience, sustainability and multifunctionality / Tríada de l’agricultura urbana: Resiliència, sostenibilitat i multifuncionalitat.